LA TRISTA I PREOCUPANT REALITAT

Fa un mes que acabo de començar de nou en una escola, però he pogut observar i reflexionar sobre actituds, sentiments, comportaments...que em semblen preocupants:

 

- Podem pintar amb color negre? És que l'altra mestra no ens deixava...

Quina autonomia tenen els nens quan et diuen això?

 

- Com és que fem massatges? L'any passat no en fèiem i començàvem a "treballar".

Quan sento que un nen de quatre anys em diu això, se'm trenca el cor.

Aquest infant és una màquina de fer fitxes? Se sent segur quan està dirigit i sap què ha de fer? Es perd i no se sent còmode quan fa tasques més lliures? 

 

- Puc anar al lavabo? (Aquest nen m'ho diu dues o tres vegades quan està jugant.)

 Això em fa pensar que no se sent còmode a l'hora de pensar i jugar lliurement (JUGAR PER JUGAR, GAUDIR DEL MOMENT).  

 

En resum, arribo a la conclusió que les coses no s'estan fent bé i no s'han fet bé abans i cal canviar-ho. Per què costa tant que els mestres grans ho acceptin??? 

 

Per acabar, no sé si us ha passat, però m'he trobat les taules dels nens/es encintades per la qual cosa puc pensar que:

- el fet de tenir-les lligades és un fet pràctic ja que així evitem que -tot el dia- les haguem de posar bé;

- o, hi ha mestres que pensen que cal tenir-les així tot perjudicant que l'aula es mogui per poder fer treball en equip. 

 

Cal afegir que quan vaig tallar la cinta va ser una gran ALLIBERACIÓ.