Títol: Diario de mi vida
Autora: María Bashkirtseff
Editorial: Austral, 165 (5na edició, 1962)
Opinió: Fa uns dies que he acabat la lectura del dietari d'aquesta jove escriptora, pintora i artista russa. Malauradament, va morir molt jove (24 anys) com també en Barbellion (30 anys). Ells dos mai es van conèixer i, ha estat, a través d'aquest segon com he conegut a aquesta noia (veure aquesta entrada).
El pròleg de María Elena Ramos és cautivador: "(...)visitando tumbas de seres que no hemos conocido, pero a los cuales nos unen hilos invisibles. (...). Suspiros que brotan de las tumbas por lo no acaecido".
Admiro el traç àgil de l'autora i la veracitat de certs arguments. M'agrada la fidelitat amb el seu públic, moltes vegades es dirigeix a ell: "caritativos lectores"; cuando me leáis no tendré ninguna edad "(pàgina 13). Alhora, pena per la seva mala sort: "golpeada por la mala suerte" (...). Hay gentes que siempre logran lo que desean, mientras que a otros todo les sale mal (pàgina 31). També, comparteix el sentiment que molts vegades tenim per voler menjar-nos el món: ¿Y soy yo la que quería tragarse el mundo? (pàgina 32). Més endavant, reflexiona sobre la pertinença en la societat: "No puedo vivir; no estoy hecha conforme a las reglas" (pàgina 40). Hi ha moments que comparteix les desigualtats entre ambdós gèneres, com també parla del seu testament, les seves cabòries sobre el desgast que porta (li surten els primers cabells blancs, pàgina 65) i la seva fragilitat: perd la veu, l'oïda...
Juntament amb això, comenta el sacrifici per aconseguir la perfecció en les seves obres com també el preu que cal pagar per aconseguir-ho: (...) arrojar mi juventud como pasto a ambiciones que me....? (pàgina 121). Per altra banda, ens explica el desig que tenim d'expressar-nos: "Es un pequeño triunfo íntimo, a una le gusta hacer prevalecer sus ideas; (...)" (pagina 131). Convé esmentar que també ens detalla que encara que tingui diners i que hagi pogut fer moltes coses, sempre s'ha sentit avorrida: "(...), sí, a pesar de todo eso, creo que me aburro"(pàgina 140). Penso que ha tingut la necessitat d'experimentar, de fer una mica de tot perquè intuïa la seva prompta mort. "(...) era una sed de estar en todos lados" (pàgina 146). Acaba sentenciant a dues pàgines abans d'acabar el diari el següent: "!Tantas aspiraciones, tantos deseos, proyectos, tantos... para morir a los 24 años, en el umbral de todo! Lo había previsto: no pudiendo Dios, sin mostrarse parcial, darme lo que era necesario para mi vida, me hará morir" (pàgina 154).
Acaba el diari amb unes descripcions colpidores, primer parla del seu amic i s'acomiada fer-nos present de com va vestida i dels canvis a la seva llar (dorm al menjador per la incapacitat de pujar al dormitori): "Cuando se llega a eso, se desprendre uno de la Tierra; ya se ha alejado de nosotros (...); es una indiferencia tranquila, indolora, un poco como el sueño del opio. (...) es su sombra; yo también soy una media sombra: ¿para qué?" (pàgina 155).
SI EN VOLEU SABER MÉS...
Memorias inéditas de María Bashkirtseff (Ediciones Góngora, 1913):
http://bibliotecadigital.jcyl.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=10079456
https://www.mujeresenlahistoria.com/2019/05/maria-bashkirtseff.html
http://maria1884.blogspot.com/p/diario.html
https://elpais.com/diario/2004/05/08/babelia/1083973159_850215.html
https://www.criticadelibros.com/drama-y-elemento-humano/el-diario-de-un-hombre-desilusionado-w-n-p-barbellion/
