Des de fa temps, és molt habitual a les escoles de parlar de l'augment d'infants amb manca d'atenció, "dispersos", "que no paren quiets", etc. I, això pot suposar, que una classe de 25 nens/es hi hagin 2,3,4... amb aquestes "necessitats específiques".
Tots aquests "problemes", fa 15 o 20 anys que no es "veien" o no es consideraven "trastorns", "síndromes",.... . Però, la veritable preocupació és conèixer què ha passat ABANS, DURANT i DESPRÉS del naixement per trobar la manera d'atendre "més bé" el problema.
Alguns dels trastorns poden ser genètics, altres ambientals (com la família i l'entorn del nen/a ha influenciat en aquest), però des de fa temps que hi pot haver un altre factor:
- com han estat ateses les necessitats emocionals dels infants.
Per què? Doncs si des de sempre hem "mancat d'autonomia" al nen/a, aquesta ràbia del se l'ha empassat i, de mica en mica, s'ha anat omplint fins que....per tal d'exterioritzar les necessitats "no ateses", ha hagut d'escollir la manera que "coneixia per fer-se veure"
: a través del moviment, cridant l'atenció, ignorant a la gent....) . No sé si m'explico.... .
Això sí, tot aquest cúmul d'emocions no satisfetes pot haver esdevingut una nova manera de relacionar-se no respectant als altres. Podem dir que són nens/es que no saben "relacionar-se assertivament".
Això sí, tot aquest cúmul d'emocions no satisfetes pot haver esdevingut una nova manera de relacionar-se no respectant als altres. Podem dir que són nens/es que no saben "relacionar-se assertivament".
Què en penseu?
Tens raó, cada vegada hi ha més nens inquiets a les aules i hauríem de començar a pensar si a casa i/o a l'escola estem fent alguna cosa malament i buscar la solució sense medicació.
ResponEliminaUna abraçada!